Catalunya Terra de Safrà

 

Derivat de l'explosió del comerç del safrà a l'Edat Mitjana, les terres segarrenques més seques van experimentar una especialització en el cultiu del safrà que es va consolidar al llarg dels s. XIII, s. XIV i s. XV., dotant a les famílies pageses d'uns ingressos complementaris derivats del seu cultiu. El control dels cultius, el procés de torrat, el control de qualitat/frau i també la comercialització local i la seva exportació ja van quedar regulades per la Generalitat en aquest període. La fiscalitat  sobre tot el que es referia al safrà era una font d'ingressos molt important per la Corona i això va motivar les successives normes de fiscalitat i controls al llarg d'aquests tres segles. Ja a finals del segle XV es als mercats i fires on es podia comerciar  amb safrà estaven regulats. Si vols ampliar informació hi ha nombrosos treballs publicats sobre aquest tema, d'especial interès el publicat per l'investigador Pere Verdés i Pijuan (Departament d'Estudis Medievals de la Institució Mila i Fontanals del CSIC a Barcelona) al seu treball: "Una Espècia Autòctona:El comerç del safrà a Catalunya durant el segle XV"  Anuario de Estudios Medievales: 31/2 (2001), pp.757-785, ISSN 0066-5061.

 

 El safrà en aquesta època era molt apreciat pel seu us a la cuina com ja s'indicava al primer llibre de cuina en català "Lybre de doctrina pera ben Servir, de Tallar y del Art del Coch" de Rupert de Nola, però també com a component d'alguns remeis per a la tristor, l'angoixa i les digestions pesades. Aquests remeis ja eren coneguts des de fa milers d'anys a la medicina tradicional xinesa i a la tradició ayurbèdica a la Índia) i van tenir continuïtat a l'època medieval com s'indica a l'article de U.Siedentopp a la Revista Internacional d'Acupuntura "Nutrición:el azafrán". (DOI: 10.1016/S1887-8369(07)70215-6)